La princeseta Dormisona

Temps era temps, quan el món era fosc i el dia nit, hi havia una princeseta molt i molt trista per culpa dels mals sons que li prenien, nit rere nit, el color de les galtes i l'alegria dels ulls. Ja ni tan sols parlava, i les boniques cançons que un dia havien omplert les estances de palau, havien desaparegut per sempre.

El rei, el seu germà, ja no sabia que fer per consolar a la pobre princeseta Dormisona. Un dia, tot passejant pel bosc, es va asseure a descansar i, quan la sòn el començava a embaltir, va sentir una veu que li deia:

- Jo tinc la resposta, jo tinc la resposta i tot m'ho menjaré i tot m'ho cobraré.

El germà de Dormisona va despertar de sobte i va veure un follet vell i rondinaire que li cantava aquells mots sense parar.

El rei, que va veure allà, la solució als problemes, el va conduir fins a palau i el va presentar a la princesa. Un cop al seu davant, aquell petit homenet li va dir:

-Jo et curaré els teus mals sons, no menjo altra cosa que això, però... té un perill, hi ha un secret a la meva vida que no pots saber. Si per qualsevol atzar ho descobreixes, et prendré la vida.

-Això rai! -Va respondre la princeseta - Jo no soc pas gens tafanera!

I, tot seguit, el follet va engollir tots els malsons de Dormisona tornant l'alegria a palau. I la nit es va fer dia, el sol i les flors van omplir el jardí d'aromes exquisites, les gardenies van esclatar i un núbol blanc i olorós va cobrir el jardí.

El dies anaven passant i Dormisona reia, jugava i cantava pels jardins de palau. Cada dia es guarnia amb garlandes de gardènies, que eren la seva flor predilecta, i tot-hom era feliç. Però just quan feia cinc mesos de la visita del follet, no se sap com ni de quina manera, Dormisona va trobar un paper sota un dels testos del jardí. Va pensar que seria una carta d'amor i tota contenta el va obrir. Però la disort va voler que el malvat follet deixés massa a l'avast el seu secret, i Dormisona va llegir el paper:

-El meu secret, és el meu passat, curull d'enganys i mentides, i ara que ho has sabut, la mort trucarà a la teva porta i jo podré escupir tots els teus malsons damunt la teva tomba.

Dormisona va començar a plorar i ja no va parar fins que la van trobar freda com la neu, amb les mans closes amagant un paper on cap paraula es podia llegir, ja que les llàgrimes de desconçol d'una pobre princeseta, burlada per un vell follet ho habien esborrat per sempre.

Qüestió de bandera

Que n'és de trist veure com un magnífic dia de platja es pot veure enterbolit per uns fets que no haurien d'haver succeït mai.

Prendre's un refresc en una terrassa on l'airet i l'ombra dels arbres et retornin del cansament que produeix el mar és quelcom que acostumo a fer molt sovint a l'estiu, però ahir tot es va girar. Per desgràcia, no sé si fruit de l'actual crisi econòmica o d'una societat on tots estem cecs davant els problemes dels altres, demanar almoïna es veu molt sovint últimament; però el que no havia vist encara va ser una reacció tant desmesurada en contra del qui demana: abocar-li la beguda damunt.

Per sort, com era d'esperar, la majoria dels que érem allí, vam reaccionar estranyats i sorpresos a favor del que no tenia la nostra sort i es veia degradat pidolar.

Enmig de tot aquell enrenou, com a mesura de força i defensa, els que havien provocat aquell incident no se'ls va acudir res més absurd que desplegar una enorme bandera espanyola tot dient "davant d'això, tots a callar". Quin dolor més punyent vaig sentir dins meu, jo que creia en la llibertat, jo que volia ser ciutadana del món... ara un tros de roba mostrada amb ganes de ferir em retornava al passat. Fins quan es creuan amb el dret de menysprear la nostra identitat?

A la tarda, amb seny, calma i molt de sentiment, vaig participar en un acte que en la meva ingenuïtat creia que no caldria fer mai més, i vaig cridar amb orgull: "tinc tot el dret a decidir què vull ser".

Mare

Petit homenatge a les "mares literàries" de la Maria Mercè Marçal.


Dolç estel que des de el cel em guies
en les fosques nits del meu destí,
quan la meva nau sola navega
en els plors amargs d'un mar sens fi.
I ets el vent suau que infla les veles
i ets l'esperança,
ets el consol,
ets aquella mare
que una filla vol.

M.A.

Duel

Escrit sorgit després de la lectura del poema de Maria Antònia Salvà.

L'ABELLA

Somniant somniant ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor del bruc;
ma tasca ha estat només d'abella enlluernada
o closa dins el buc.


Romeu de vesta humil, captaire qui pidola
l'almoina a cada mas que troba en son camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.


I tots per un moment m'han perfumat les ales,
i el sol meravellós encís d'aquell moment
m'ha fet esborradís l'encís de plers i gales,
robant-me tot l'esment.


Grat sia a l'aire, al sol que m'han donat coratge,
ara que del silenci sent que m'arriba el torn
i és hora de plegar, finint mon romiatge,
el remoreig del jorn.


Ma bresca fora temps fóra enutjosa cosa;
la nova gent d'avui daleix una altra mel...
L'abella-tant se val!-pel cart i per la rosa
trobarà camí del cel.

Maria Antònia Salvà

La decoració de les parets en perfecta harmonia amb l'olor de ranci d'aquesta sala, digne representant del nom que li han posat, ajuden plenament la meva ment a crear un nerviosisme gens adequat al paper que he vingut a representar.
Conservatori, paraula estranya per anomenar un lloc on suposadament venim a crear, o millor dit, a aprendre a ser allò que la societat anomena artistes, però que per ser més justos, n'hauríem de dir simples transmissors del que el nostre interior sent i que, a través d'un seguit de notes degudament ordenades, constitueix aquesta meravella del sentiment humà anomenada música.
Si hem de fer honor al nom, i a l'aspecte que ofereix, hom diria que es dediquen a posar els alumnes ben endreçadets, com sardines dins la llauna. Com volen que siguem creadors, innovadors, si ja de bon principi ens anomenen membres d'un conservatori? Què he de conservar, les seves melodies? I les meves? Restaran perdudes dins el meu solitari món i ningú tindrà el plaer o la desgràcia d'escoltar-les?
Jo he vingut a ser examinat per a accedir a un dels llocs vacants de l'orquestra, mes, aquí, sol i nerviós, em pregunto si aquests músics grans, que no sempre grans músics, tindran la valentia de cedir pas a algú tan jove com jo. Entendran el meu caràcter apassionat més que disciplinat? o bé m'exigiran un encartonament que no posseeixo? Si ho penso fredament, em faig la temuda pregunta, què hi faig aquí? si per a mi la música és quelcom tan íntim, si és allò que no es pot explicar, com vull que aquest tribunal vell i caduc m'entengui? si a tot això hi afegeixo que he oblidat totalment el que he de tocar, val més que torni cap a casa. Miro la porta decidit a fugir, quan una veu musical em crida, ja no tinc cap altra opció, ha arribat el moment d'enfrontar-me a la realitat, el present vers el passat; estrany duel el que he de fer front.

Copiant a Carme Codorniu

Disfressa d'ànima

Si tens el cor esquinçat
i et manca el que tan estimes
pots sortir, cantar, fruir
riure viure.....
Tan sols hi estàs col·locant
colors a les teves llàgrimes

fugir

El goteig de la pluja en el vidre del cotxe marcava el ritme acompassat de la cançó que repetidament escoltava cada cop que em sentia deprimida, que cercava fugir de la situació que m'amoïnava, tot retornant a la infantesa quan, trista i dolguda per qualsevol motiu, pujava a l'altell de casa a deixar la pena en un raconet i baixar, tipa de plorar, a continuar la farsa familiar.

Conduir era llavors el meu racó per fugir del que em feria i avui era un dia molt adient per anar a la recerca del meu jo enllaunat dins un cos cansat. Les llambordes axarolades reflectien una lluna clara i immensa, llum solitaria dins la foscor que sentia, i és que com havia de sentir-me si feia poc més d'una hora que, molt elegantment, m'havien comunicat que, degut al moment complicat i difícil que travessava el país, i tot i ser conscients de que era una de les persones més honestes i treballadores de l'empresa, es veien en la necessitat de prendre, sempre a contracor, la decisió de prescindir de mi? Bé, que m'acomiadaven, així de clar.

En aquell moment només se'm va acudir dir "molt bé" i sortir pausadament per la porta per seguir, escales avall, cap al meu raconet metàl·lic per deixar-hi tota la pena i ràbia, i escoltar la música dolça que em vestiria l'ànima de festa per a seguir el ritme que el meu món em marcava. Poc s'ho devia pensar Fauré quan va composar el seu "Cantique" que, una administrativa com jo l'utilitzaria com a teràpia; aquest era un dels pensaments que més m'agradava tenir quan em sentia agobiada: què deuen pensar els artistes quan treballen?

Quasi sense adonar-me'n havia arribat a casa, però em costava sortir del meu món per tornar a la crua i trista realitat. Trec el CD, i el poso a la bossa que prenc molt fort contra el meu pit, com si fos la força que em manca per entrar a casa i dir a la família: "alegria! Ja no hauré de matinar més!".

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria-Mercè Marçal
Raó del cos

Jacques Derrida (1930-2004)

Jacques Derrida és considerat una de les figures més significatives del pensament contemporani; la seva petjada, profunda i revolucionària, el converteix en segurament el filòsof més important (amb permís de Foucault) de la tradició francesa de la segona meitat del segle xx, i fins a la seva mort recent, en l’últim “gran” filòsof continental, juntament amb Habermas. Gran part de la producció filosòfica recent és deutora (sent-ne crítica o no) de les seves aportacions conceptuals, que el situen com a pare de l’anomenat posmodernisme, el gran corrent que ha dominat, especialment a França, els darrers 30 anys de la nostra història cultural.

Derrida nasqué en el sí d’una família jueva a El-Biar, a l’aleshores Algèria francesa, sota el règim de Vichy, un fet que marcà el seu posicionament envers el poder normatiu de les metròpolis (com un altre “algerià” il·lustre, Albert Camus).

Aviat canvià les competicions esportives pels llibres de filosofia, i després de tres anys de cursos preparatoris, entrà a la mítica École Normal Supérieur (ens), on descobrí pensadors que l’influenciarien tant com Nietzsche, Gide, Kierkegaard, Heidegger o el seu propi tutor i amic, Louis Althusser. Més tard, una beca li permeté viatjar a Estats Units, on arribà a donar classes a les universitats de Harvard, Yale i Nova York.

El servei militar marcà el seu retorn a Algèria, on fou destinat com a mestre d’escola i on conegué el després famós Pierre Bourdieu, a la vegada que desenvolupà la seva crítica a la política francesa.

A partir d’aquí, Derrida començà a recollir els fruits de l’èxit. Entre 1965 i 1967 publicà els seus primers llibres i esdevingué director d’estudis del departament de filosofia de l’ens, mentre iniciava els seus constants viatges a Estats Units, on el seu pensament també ha deixat una petjada important. Paulatinament al seu voltant començà a aglutinar-se tota una nova generació d’intel·lectuals que desbancà progressivament de l’actualitat filòsofica puntera els grans noms que havien dominat les entreguerres, com podien ser Sartre i l’esfera existencialista. Va ser llavors quan noms com Jean-Luc Nancy, Philippe Lacoue-Labarthe o Sarah Kofman van començar a ser coneguts, a l’empar de la recent fundada Editorial Galilée, l’estandart del posmodernisme i de les lletres franceses en general.

Fundà el Colegi Internacional de Filosofia el 1983, i progressivament s’implicà cada cop més en política, arribant a ser engarjolat a Praga (i alliberat per la mediació de Mitterrand). Protestà contra l’Apartheid sudafricà i recolzà els intel·lectuals dissidents checs o palestins al llarg dels anys 80. Fou membre del comité de recolzament a Lionel Jospin el 1995 i dedicà els seus darrers seminaris a la crítica a la pena de mort, així com l’oposició a la guerra d’Iraq. Finalment, un càncer pancreàtic se l’emportà l’any 2004, a París.

El pensament de Derrida és tant popular i reeixit com abstrús, complex i poc accessible, ja des de la seva mateixa forma. A grans trets, se’l coneix sobretot per ser pare del popular concepte de “deconstrucció”, encara que en realitat en el seu pensament es tracti d’un concepte d’un paper bastant acotat, lluny de la generalització que se’n fa avui coloquialment.

La deconstrucció és vague i díficil de definir en tant que parteix un horitzó de sentit que ho impossibilita, aquest és el del pensament contemporani que s’erigeix precisament com a crítica de l’anomenada “veritat metafísica”, la veritat moderna, de la raó. És, doncs, una crítica a la mateixa possibilitat de definir, d’acotar un ésser determinat. Bàsicament la deconstrucció és aquest mateix procés de crítica que es comforma com el propi pensament final; es tracta d’un procés que critica, analitza i revisa les paraules i els conceptes, posant de manifest la impossibilitat de la filosofia d’establir un “sistema” de conceptes vàlids. Dit d’una altra manera, es tracta de dur fins a les darreres conseqüències el moviment iniciat pels teòrics del “gir lingüístic” de principis del segle xx, que arrelaven ja en Nietzsche, i que van canviar radicalment el panorama filosòfic occidental.

La deconstrucció radical acaba, doncs, en un buidatge crític de sentit que acaba arribant al mateix nivell del text escrit, i que emparenta indissolublement la filosofia i la lingüística, així com l’antropologia per les conseqüències socials que es deriven d’aquest procés (perquè és important remarcar l’alta dosi de crítica social inherent al seus treballs, és a dir, que aquest anàlisi fa emergir a la llum estructures profundes a partir de les quals la societat, que és lingüística, pren forma). La seva obsessió pel “text” ha fet també de Derrida el pensador de capçalera de la crítica literària contemporània, sent-ne més o menys fidel.

Cal remarcar també, que malgrat que el seu anàlisi lingüístic s’emmarqui sempre en el context del pensament anomenat continental, cal no oblidar les seves recorrents referències a la filosofia analítica (la de tradició anglosaxona), especialment, i prèvia crítica, a John Austin.

Tanmateix, la relació de Derrida amb el posmodernisme tampoc és especialment nítida, malgrat ser-ne pare, no concorda completament amb els usos de la deconstrucció que podem trobar en un posmodern per excel·lència com Jean-François Lyotard. S’hauria de veure si la deconstrucció és o no patrimoni exclusiu d’una superació total del “pensament modern” d’arrel postestructuralista; i cal recordar les crítiques que s’han fet a Derrida, tant des del cantó analític com del continental.

Derrida tracta temes eminentment postestructuralistes, no hi ha dubte, però també té inspiracions procedents de Heidegger i de la fenomenologia de Husserl.

En termes concrets, Derrida porta a l’extrem el darrer Heidegger accentuant el caràcter no representatiu del llenguatge. Es situa en contra de tot “logocentrisme” (discurs racional), encara que situiï aquest com un més de tot el teixit de discursos possibles dels quals cap sobresurt.

La pròpia deconstrucció és finalment impossible, ja que sempre aniria precedida d’una “construcció” que caldria ser deconstruïda. Cal, doncs, dissoldre el llenguatge per donar pas a l’”escriptura”, un saber del que està escrit, independentment del logos o la veritat: l’escriptura és condició del coneixement. No es tracta de rehabilitar l’escriptura, sinó que aquesta és possible només gràcies a que el llenguatge “original”, el llenguatge natural, no ha existit mai com a tal, intacte i aliè al text. Veiem doncs com Derrida es presenta com la culminació del gir lingüístic.

No hi ha cap lloc central per on camini la filosofia, Derrida no s’ocupa dels grans temes tradicionals de la filosofia, sinó dels marginals, però no com a marginals: la marginalitat és la centralitat. En altres paraules, quan s’ha destruït el concepte, queda un lloc buit, però no es tracta d’un nihilisme extrem, existeix un buit, un buit delimitat de contorns. La filosofia, doncs, s’ocupa dels contorns, dels marges de les coses, que no són les coses, són un límit que emmarca un no-res. El “llibre” està “fora del llibre” (i aquí entenem el perquè de la inintel·ligibilitat dels llibres de Derrida) Estem parlant, clar, d’un ésser i una veritat negatius, però no per això menys veritat.

La veriat queda disseminada al llarg del “diferir”, la diferència és l’altre concepte clau del pensament de Derrida, que ell converteix en l’afortunat neologisme “différance”. Derrida acunya el terme com a alternativa homòfona de la “différence”, la diferència tradicional. Es refereix al fet de la impossibilitat de simbolitzar perquè es desborda la representació i es val de la polisèmia del francès “différer” com a pospondre i com a diferenciar; la “différance” evoca vàries característiquesde la producció de significat textual, el de “diferiment” (les paraules no poden resumir el que signifiquen) i el caràcter “pospost” del significat que queda diferit en una cadena interminable de signes significadors. A la vegada, al diferenciar es dóna lloc a oposicions binàries i a jerarquies que acaben afectant al significat mateix.

La “différance” és doncs més aviat un no-concepte, però s’aplica a totes les esferes de la vida humana. El fet de pronunciar-se igual que “différence” és el cop d’efecte final amb que Derrida demostra la supremacia del text: no podem distingir-les oralment.

La veritat s’escapa, i totes les escriptures (fins i tot l’escriptura sobre l’escriptura) es creuen fent-se i desfent-se contínuament. Derrida d’aboca a un discurs en el límit de tot discurs possible que es materialitza en paraules que reapareixen obsessivament: diferència, marca, marge, pharmakón, hymen, relligar, rellegir… tot conformant un univers filòsofic particular d’entrada gens fàcil.

Fonts:

ferrater mora, José, Diccionario de Filosofía, Ariel, Barcelona, 2004

stanford encyclopedia of philosophy - http://plato.stanford.edu/entries/derrida/