Petit homenatge a les "mares literàries" de la Maria Mercè Marçal.
Dolç estel que des de el cel em guies
en les fosques nits del meu destí,
quan la meva nau sola navega
en els plors amargs d'un mar sens fi.
I ets el vent suau que infla les veles
i ets l'esperança,
ets el consol,
ets aquella mare
que una filla vol.
M.A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada