Que n'és de trist veure com un magnífic dia de platja es pot veure enterbolit per uns fets que no haurien d'haver succeït mai.
Prendre's un refresc en una terrassa on l'airet i l'ombra dels arbres et retornin del cansament que produeix el mar és quelcom que acostumo a fer molt sovint a l'estiu, però ahir tot es va girar. Per desgràcia, no sé si fruit de l'actual crisi econòmica o d'una societat on tots estem cecs davant els problemes dels altres, demanar almoïna es veu molt sovint últimament; però el que no havia vist encara va ser una reacció tant desmesurada en contra del qui demana: abocar-li la beguda damunt.
Per sort, com era d'esperar, la majoria dels que érem allí, vam reaccionar estranyats i sorpresos a favor del que no tenia la nostra sort i es veia degradat pidolar.
Enmig de tot aquell enrenou, com a mesura de força i defensa, els que havien provocat aquell incident no se'ls va acudir res més absurd que desplegar una enorme bandera espanyola tot dient "davant d'això, tots a callar". Quin dolor més punyent vaig sentir dins meu, jo que creia en la llibertat, jo que volia ser ciutadana del món... ara un tros de roba mostrada amb ganes de ferir em retornava al passat. Fins quan es creuan amb el dret de menysprear la nostra identitat?
A la tarda, amb seny, calma i molt de sentiment, vaig participar en un acte que en la meva ingenuïtat creia que no caldria fer mai més, i vaig cridar amb orgull: "tinc tot el dret a decidir què vull ser".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada