Siguem cuques de llum

Fa poc més d’una setmana un grup d’amics i jo vàrem tenir una interessant conversa sobre la difícil i complicada situació en que està la nostra política i cultura.

Però ara, si bé és ben cert que el moment polític actual en general és digne mereixedor de tot un debat, també és cert que precisament per això, per no ferir susceptibilitats, hem de deixar-ho per a un altre moment.

La nostra cultura en particular, però, sí que em sembla prou important per dedicar-hi tot el meu esforç. El nostre país, més que qualsevol altre, degut a les moltes agressions que ha sofert al llarg de tota la seva història, hauria de tenir una especial atenció a tot el què envolta el fet cultural, ja que és part primordial i imprescindible a l’hora de salvaguardar la nostra identitat.

Però què fem els catalans? Ens dediquem a promocionar els artistes locals? Res més lluny de la realitat; podríem fer un llistat llarguíssim d’institucions que de manera altruista vetllen pels artistes, i tindríem per a cada una d’elles un estament destinat a posar-li pals a les rodes. El teatre, per exemple; quants autors catalans es programen en els nostres teatres? Bé, em poden respondre que “el Nacional” fa el que pot. Però realment es fa tot el què cal? I quantes cançons en català podem escoltar a la ràdio nacional de Catalunya?

La SGAE ens diu que vetlla per la seguretat de la propietat intel·lectual, però quants dels dines que paguem els usuaris arriben realment als artistes? Per no anomenar les tant discutides subvencions que segueixen la política de subvencionar a quatre per condemnar a l’oblit la resta.

Tot el que he exposat amb més voluntat que traça és per denunciar la necessitat que tenim els catalans de deixar de fer el ploricó i el victimisme, i procurar, tot fent feina, el que com a entitat ens pertoca, i ser aquella “cuca de llum” que, tot i la immensitat de la foscor de la nit, segueix fent claror; una de sola es perd, però totes plegades poden il·luminar el camí de la nostra terra.

Farcell d'il.lusions

He guardat dins meu
el que més aimava
fent un sol farcell
que amb el cor nuava
engrunes de cel
polsim de mar blava
espurnes dels ulls
que mes estimava
vessades de nit
carícies llunyanes
somnis i neguits
que sols tu engendraves

Maria

Reflexions sobre la conferència de Jordi Giró

Els anys van donant perspectiva a les coses, i el fet de la Transició no n’és pas una excepció. Quan escoltem una de les cançons d’en Raïmon la podem jutjar més o menys encertadament per la seva qualitat musical, però pensem per un moment com dir totes aquelles paraules en una llengua prohibida, i dins el marc d’una dictadura com la que patíem, va ser un gest de valentia que va encoratjar a molta gent a dir el què pensava; a sortir al carrer amb ganes de cridar per exigir una llibertat anhelada per tot un poble.

Malgrat els anys que han passat encara recordo un jove Lluís Llach cantant d’amagat l’Estaca en un recital al CEC l’any 1970, i les corredisses posteriors quan, a la sortida, ens esperaven els grisos a la plaça Sant Jaume. Ara em pot semblar només una cançó, llavors ens va donar la força per a dir: ja en tenim prou!

Molts van ser els cantants que van sorgir en aquell moviment anomenat nova cançó, molts dels quals han estat injustament oblidats, com pot ser el cas de l’Ovidi, la Teresa Rebull, en Guillem d'Efak; d’altres els anys els han canviat, però llavors tots van fer pinya per ser l’oli que untés les rodes del canvi polític.

I a la cova hi van quedar les sabates d'en Jaume

Estimada mare,

El temps, quan ets a l’infern, perd tota la seva essència. El que pot semblar una eternitat es converteix en només uns minuts, i és per això que em resulta d’allò més difícil dir-te quin dia és avui, o si és de dia o de nit.
Dins del meu cap s’ha fet una foscor eterna i ja no aconsegueixo distingir el que està bé del que no ho està. Procuro recordar les fesomies de tots vosaltres que tant estimo per tal de tenir un punt on poder aferrar-me, on lligar la corda dels meus sentiments, per no ofegar-me en el mar de la desesperació.
Quines ments obscures han organitzat tota aquesta bogeria? He estat caminant hores, dies potser, sense saber on anar, he perdut els companys i em sento immers en la més profunda solitud. Tinc molt fred mare, i tu no hi ets per acaronar-me, tinc molta gana mare, i tu no hi ets per péixer-me, el cos adolorit, les cames balbes i el cor cansat.
De lluny se sent com els dracs de ferro escupen tot el seu verí contra nois com jo, mare, que tot i els meus disset anys em sento vell i abatut. Una petita vauma m’ha acollit en el meu trist destí i aquí, lluny de casa i de tu, voldria fer una mica d’endreça de tot el que he viscut.
Recordes, mare, quantes vegades hem somniat junts? Jugàvem que érem moixons lliures i volàvem damunt els camps de pomeres de casa el padrí, allà a l’Empordà. Ara, mare, crec que no trigaré gaire a volar lliure cel enllà, on el dia és clar i el mar serè. I la Martona? Cuida-la molt mare, ella és petita i no entén la dolenteria del món; no li diguis on sóc, explica-li un d’aquells contes bonics que tu saps inventar.
Tinc fred, mare, però no passis pena, que un escalf s’apropa depressa, i una pau serena m’omple el cor; ja no sento cap mal, i saps mare? Ja no tinc cap por, i per primer cop d’ençà que vaig marxar de casa, no em sento sol.
Et conec prou bé, mare, per saber que quan llegeixis aquesta carta et vindran ganes de plorar. No ho facis, no hi ha perquè, si vols plorar fes-ho per la nostra terra que no entén d’amor, però no pas per mi, jo marxo amb pau mentre vosaltres resteu amb guerra i odi. Plora per tots els meus companys que encara lluiten per la llibertat, però no pas per mi, que aquí dins d’aquesta petita cova he trobat la pau.

Jaume

Carme

L’escrit que presento a continuació és el resultat dels pensaments que m’han inspirat l’audició del disc El meu amic, el mar, i especialment aquesta cançó:

Carme (1916-2009)

La Roser estava passant un any d’Erasmus a la Sorbona, gaudint, tant com els pares patim, d’una d’aquestes beques per ampliar horitzons i coneixements; el que no s’especifica en els formularis és la mena d’estudi que finalment fa tot aquest jovent sol en ciutats plenes de gent amb les mateixes ganes de viure que ells.
Però aquell matí a la Roser la va foragitar del llit una trucada a deshora de casa seva. La mare, amb veu trista i apagada, li comunicava el traspàs de la padrina Carmeta, i que volia que agafés el primer vol cap a Palma, per assistir al funeral.
La Carmeta era una dona a la qual la vida va donar i li va prendre el millor que es pot desitjar. Va néixer en un poblet de la costa quan encara l’economia no depenia del turisme, sinó de la pesca i elaboració del seitó. Una joventut dura però alegre la va conduir a un casament per amor amb l’hereu d’una família de pescadors, prou adinerats perquè tothom fes notar la sort que havia tingut la Carmeta; ja sabem que llavors, abans de la guerra, les noies sempre eren les que feien la sort de casar-se, com si ells no la fessin quan adquirien moltes vegades, per pocs diners, una esclava a la seva disposició.
Tot i així, el matrimoni de la padrina va ser un cas atípic al poble, ja de bon començament van tenir el cap molt clar i volien formar una llar on tots dos hi fossin els amos per un igual.
Però tot just feia un mes del casament va esclatar la guerra i totes les il•lusions de la parella es van enfonsar amb el país. Tot i la fortuna que va tenir en Pau, el seu marit, de no anar al front per culpa d’una malaltia de cor, això no va impedir que per tal de portar menjar a casa hagués de sortir a navegar, ocupant el lloc dels mariners que sí que havien mobilitzat, i està clar que la barca sense homes no pesca. El mar és traïdor, i el que no van fer les bales ho va fer una tempesta d’agost.
La Carmeta va quedar sola i desvalguda, sense l’home amb qui havia somiat passar la resta de la seva vida, sola i sense possibles, ja que la barca es va ensorrar amb les seves il•lusions.
Però si bé el mar li va prendre tot el que tenia, el mar li dugué una nova vida a Palma, on hi tenia un germà del seu pare, que hi havia anat per tal de visitar la família de la seva nova muller i l’esclat de la guerra els va retenir a les illes, lloc d’on ja no es mouria mai més. I allà la Carmeta va anar a gastar la vida, entre records del passat i educant els fills que ella no va poder tenir mai.
Aquella mainada va ser la seva sort i la seva alegria; primer els fills, després els néts i els besnéts, de la seva cosina Caterina, li van omplir els dies i li van donar amor tant com ella els hi corresponia. Ara, la més petita, la nineta dels seus ulls, aquell argent viu, aquella fura que tants cops havia acaronat i amanyagat, era en un país foraster, just quan ella emprenia l’última travessia pel mar de les ombres.
La Roser pensava amb tristor tots aquells moments viscuts mentre volava cap a Ciutat, per posar el seu ram de flors damunt la tomba de la padrina.

recordant una mica el folk

A mesura que van passant els anys hi ha moments de la vida que recordes amb la claredat del present, tot i el llarg recorregut que tots hem fet de aleshores ençà.
Molts d’aquests moments viscuts van lligats a la música, part essencial en la meva vida, pot ser que el ser néta de músic hagi propiciat aquesta tendència, o per la meva sensibilitat personal, però el fet és que no puc explicar cap fet de la meva vida sense relacionar-ho amb alguna cançó.
Recordo amb tendresa els meus fills asseguts a la falda amb aquella espurna de la innocència i a voltes amb alguna llagrimeta, mentre els hi cantava la estranya joguina o be com anàvem desgranant la vida d’aquell nen amic del drac, cançons per a la mainada un pèl diferents de les que molts dels seus amiguets sentien, cançons de la meva adolescència, que em resistia a que es perdessin en l’oblit.
Grups com els Falsterbo, o el Grup de folk ens van apropar a Peter Seeger o a Dylan traduint a la nostra llengua els temes del moment; potser no tenien la ressonància de gent com podien ser els Setze jutges, però van ser peces importants de la nova cançó, i que poques vegades se’n fa ressò quan els mitjans de comunicació recorden tot aquell moviment, gent com Jaume Arnella o Miquel Cors, també varen posar el seu granet de sorra.
Quants cops no havíem cantat aquelles rondes del vi per fer passar més lleuger un trajecte de tren o una tarda de pluja dins del refugi, quans Smoky coberts per la neu pujàvem sense sortir de la vall, o fèiem nostre l’autobús racista per protestar, com els negres dels Estats units, de la repressió que patíem, reclamant a crits que volíem ser lliures.
Totes i cada una de les cançons tenen el seu moment per a ser recordades, i per això mateix ho farem de mica en mica, posant cara bonica, tots junts cantarem mil i una cançons.