Siguem cuques de llum

Fa poc més d’una setmana un grup d’amics i jo vàrem tenir una interessant conversa sobre la difícil i complicada situació en que està la nostra política i cultura.

Però ara, si bé és ben cert que el moment polític actual en general és digne mereixedor de tot un debat, també és cert que precisament per això, per no ferir susceptibilitats, hem de deixar-ho per a un altre moment.

La nostra cultura en particular, però, sí que em sembla prou important per dedicar-hi tot el meu esforç. El nostre país, més que qualsevol altre, degut a les moltes agressions que ha sofert al llarg de tota la seva història, hauria de tenir una especial atenció a tot el què envolta el fet cultural, ja que és part primordial i imprescindible a l’hora de salvaguardar la nostra identitat.

Però què fem els catalans? Ens dediquem a promocionar els artistes locals? Res més lluny de la realitat; podríem fer un llistat llarguíssim d’institucions que de manera altruista vetllen pels artistes, i tindríem per a cada una d’elles un estament destinat a posar-li pals a les rodes. El teatre, per exemple; quants autors catalans es programen en els nostres teatres? Bé, em poden respondre que “el Nacional” fa el que pot. Però realment es fa tot el què cal? I quantes cançons en català podem escoltar a la ràdio nacional de Catalunya?

La SGAE ens diu que vetlla per la seguretat de la propietat intel·lectual, però quants dels dines que paguem els usuaris arriben realment als artistes? Per no anomenar les tant discutides subvencions que segueixen la política de subvencionar a quatre per condemnar a l’oblit la resta.

Tot el que he exposat amb més voluntat que traça és per denunciar la necessitat que tenim els catalans de deixar de fer el ploricó i el victimisme, i procurar, tot fent feina, el que com a entitat ens pertoca, i ser aquella “cuca de llum” que, tot i la immensitat de la foscor de la nit, segueix fent claror; una de sola es perd, però totes plegades poden il·luminar el camí de la nostra terra.