Jacques Derrida és considerat una de les figures més significatives del pensament contemporani; la seva petjada, profunda i revolucionària, el converteix en segurament el filòsof més important (amb permís de Foucault) de la tradició francesa de la segona meitat del segle xx, i fins a la seva mort recent, en l’últim “gran” filòsof continental, juntament amb Habermas. Gran part de la producció filosòfica recent és deutora (sent-ne crítica o no) de les seves aportacions conceptuals, que el situen com a pare de l’anomenat posmodernisme, el gran corrent que ha dominat, especialment a França, els darrers 30 anys de la nostra història cultural.
Derrida nasqué en el sí d’una família jueva a El-Biar, a l’aleshores Algèria francesa, sota el règim de Vichy, un fet que marcà el seu posicionament envers el poder normatiu de les metròpolis (com un altre “algerià” il·lustre, Albert Camus).
Aviat canvià les competicions esportives pels llibres de filosofia, i després de tres anys de cursos preparatoris, entrà a la mítica École Normal Supérieur (ens), on descobrí pensadors que l’influenciarien tant com Nietzsche, Gide, Kierkegaard, Heidegger o el seu propi tutor i amic, Louis Althusser. Més tard, una beca li permeté viatjar a Estats Units, on arribà a donar classes a les universitats de Harvard, Yale i Nova York.
El servei militar marcà el seu retorn a Algèria, on fou destinat com a mestre d’escola i on conegué el després famós Pierre Bourdieu, a la vegada que desenvolupà la seva crítica a la política francesa.
A partir d’aquí, Derrida començà a recollir els fruits de l’èxit. Entre 1965 i 1967 publicà els seus primers llibres i esdevingué director d’estudis del departament de filosofia de l’ens, mentre iniciava els seus constants viatges a Estats Units, on el seu pensament també ha deixat una petjada important. Paulatinament al seu voltant començà a aglutinar-se tota una nova generació d’intel·lectuals que desbancà progressivament de l’actualitat filòsofica puntera els grans noms que havien dominat les entreguerres, com podien ser Sartre i l’esfera existencialista. Va ser llavors quan noms com Jean-Luc Nancy, Philippe Lacoue-Labarthe o Sarah Kofman van començar a ser coneguts, a l’empar de la recent fundada Editorial Galilée, l’estandart del posmodernisme i de les lletres franceses en general.
Fundà el Colegi Internacional de Filosofia el 1983, i progressivament s’implicà cada cop més en política, arribant a ser engarjolat a Praga (i alliberat per la mediació de Mitterrand). Protestà contra l’Apartheid sudafricà i recolzà els intel·lectuals dissidents checs o palestins al llarg dels anys 80. Fou membre del comité de recolzament a Lionel Jospin el 1995 i dedicà els seus darrers seminaris a la crítica a la pena de mort, així com l’oposició a la guerra d’Iraq. Finalment, un càncer pancreàtic se l’emportà l’any
El pensament de Derrida és tant popular i reeixit com abstrús, complex i poc accessible, ja des de la seva mateixa forma. A grans trets, se’l coneix sobretot per ser pare del popular concepte de “deconstrucció”, encara que en realitat en el seu pensament es tracti d’un concepte d’un paper bastant acotat, lluny de la generalització que se’n fa avui coloquialment.
La deconstrucció és vague i díficil de definir en tant que parteix un horitzó de sentit que ho impossibilita, aquest és el del pensament contemporani que s’erigeix precisament com a crítica de l’anomenada “veritat metafísica”, la veritat moderna, de la raó. És, doncs, una crítica a la mateixa possibilitat de definir, d’acotar un ésser determinat. Bàsicament la deconstrucció és aquest mateix procés de crítica que es comforma com el propi pensament final; es tracta d’un procés que critica, analitza i revisa les paraules i els conceptes, posant de manifest la impossibilitat de la filosofia d’establir un “sistema” de conceptes vàlids. Dit d’una altra manera, es tracta de dur fins a les darreres conseqüències el moviment iniciat pels teòrics del “gir lingüístic” de principis del segle xx, que arrelaven ja en Nietzsche, i que van canviar radicalment el panorama filosòfic occidental.
La deconstrucció radical acaba, doncs, en un buidatge crític de sentit que acaba arribant al mateix nivell del text escrit, i que emparenta indissolublement la filosofia i la lingüística, així com l’antropologia per les conseqüències socials que es deriven d’aquest procés (perquè és important remarcar l’alta dosi de crítica social inherent al seus treballs, és a dir, que aquest anàlisi fa emergir a la llum estructures profundes a partir de les quals la societat, que és lingüística, pren forma). La seva obsessió pel “text” ha fet també de Derrida el pensador de capçalera de la crítica literària contemporània, sent-ne més o menys fidel.
Cal remarcar també, que malgrat que el seu anàlisi lingüístic s’emmarqui sempre en el context del pensament anomenat continental, cal no oblidar les seves recorrents referències a la filosofia analítica (la de tradició anglosaxona), especialment, i prèvia crítica, a John Austin.
Tanmateix, la relació de Derrida amb el posmodernisme tampoc és especialment nítida, malgrat ser-ne pare, no concorda completament amb els usos de la deconstrucció que podem trobar en un posmodern per excel·lència com Jean-François Lyotard. S’hauria de veure si la deconstrucció és o no patrimoni exclusiu d’una superació total del “pensament modern” d’arrel postestructuralista; i cal recordar les crítiques que s’han fet a Derrida, tant des del cantó analític com del continental.
Derrida tracta temes eminentment postestructuralistes, no hi ha dubte, però també té inspiracions procedents de Heidegger i de la fenomenologia de Husserl.
En termes concrets, Derrida porta a l’extrem el darrer Heidegger accentuant el caràcter no representatiu del llenguatge. Es situa en contra de tot “logocentrisme” (discurs racional), encara que situiï aquest com un més de tot el teixit de discursos possibles dels quals cap sobresurt.
La pròpia deconstrucció és finalment impossible, ja que sempre aniria precedida d’una “construcció” que caldria ser deconstruïda. Cal, doncs, dissoldre el llenguatge per donar pas a l’”escriptura”, un saber del que està escrit, independentment del logos o la veritat: l’escriptura és condició del coneixement. No es tracta de rehabilitar l’escriptura, sinó que aquesta és possible només gràcies a que el llenguatge “original”, el llenguatge natural, no ha existit mai com a tal, intacte i aliè al text. Veiem doncs com Derrida es presenta com la culminació del gir lingüístic.
No hi ha cap lloc central per on camini la filosofia, Derrida no s’ocupa dels grans temes tradicionals de la filosofia, sinó dels marginals, però no com a marginals: la marginalitat és la centralitat. En altres paraules, quan s’ha destruït el concepte, queda un lloc buit, però no es tracta d’un nihilisme extrem, existeix un buit, un buit delimitat de contorns. La filosofia, doncs, s’ocupa dels contorns, dels marges de les coses, que no són les coses, són un límit que emmarca un no-res. El “llibre” està “fora del llibre” (i aquí entenem el perquè de la inintel·ligibilitat dels llibres de Derrida) Estem parlant, clar, d’un ésser i una veritat negatius, però no per això menys veritat.
La veriat queda disseminada al llarg del “diferir”, la diferència és l’altre concepte clau del pensament de Derrida, que ell converteix en l’afortunat neologisme “différance”. Derrida acunya el terme com a alternativa homòfona de la “différence”, la diferència tradicional. Es refereix al fet de la impossibilitat de simbolitzar perquè es desborda la representació i es val de la polisèmia del francès “différer” com a pospondre i com a diferenciar; la “différance” evoca vàries característiquesde la producció de significat textual, el de “diferiment” (les paraules no poden resumir el que signifiquen) i el caràcter “pospost” del significat que queda diferit en una cadena interminable de signes significadors. A la vegada, al diferenciar es dóna lloc a oposicions binàries i a jerarquies que acaben afectant al significat mateix.
La “différance” és doncs més aviat un no-concepte, però s’aplica a totes les esferes de la vida humana. El fet de pronunciar-se igual que “différence” és el cop d’efecte final amb que Derrida demostra la supremacia del text: no podem distingir-les oralment.
La veritat s’escapa, i totes les escriptures (fins i tot l’escriptura sobre l’escriptura) es creuen fent-se i desfent-se contínuament. Derrida d’aboca a un discurs en el límit de tot discurs possible que es materialitza en paraules que reapareixen obsessivament: diferència, marca, marge, pharmakón, hymen, relligar, rellegir… tot conformant un univers filòsofic particular d’entrada gens fàcil.
Fonts:
ferrater mora, José, Diccionario de Filosofía, Ariel, Barcelona, 2004
stanford encyclopedia of philosophy - http://plato.stanford.edu/entries/derrida/
