L’escrit que presento a continuació és el resultat dels pensaments que m’han inspirat l’audició del disc El meu amic, el mar, i especialment aquesta cançó:
Carme (1916-2009)
La Roser estava passant un any d’Erasmus a la Sorbona, gaudint, tant com els pares patim, d’una d’aquestes beques per ampliar horitzons i coneixements; el que no s’especifica en els formularis és la mena d’estudi que finalment fa tot aquest jovent sol en ciutats plenes de gent amb les mateixes ganes de viure que ells.
Però aquell matí a la Roser la va foragitar del llit una trucada a deshora de casa seva. La mare, amb veu trista i apagada, li comunicava el traspàs de la padrina Carmeta, i que volia que agafés el primer vol cap a Palma, per assistir al funeral.
La Carmeta era una dona a la qual la vida va donar i li va prendre el millor que es pot desitjar. Va néixer en un poblet de la costa quan encara l’economia no depenia del turisme, sinó de la pesca i elaboració del seitó. Una joventut dura però alegre la va conduir a un casament per amor amb l’hereu d’una família de pescadors, prou adinerats perquè tothom fes notar la sort que havia tingut la Carmeta; ja sabem que llavors, abans de la guerra, les noies sempre eren les que feien la sort de casar-se, com si ells no la fessin quan adquirien moltes vegades, per pocs diners, una esclava a la seva disposició.
Tot i així, el matrimoni de la padrina va ser un cas atípic al poble, ja de bon començament van tenir el cap molt clar i volien formar una llar on tots dos hi fossin els amos per un igual.
Però tot just feia un mes del casament va esclatar la guerra i totes les il•lusions de la parella es van enfonsar amb el país. Tot i la fortuna que va tenir en Pau, el seu marit, de no anar al front per culpa d’una malaltia de cor, això no va impedir que per tal de portar menjar a casa hagués de sortir a navegar, ocupant el lloc dels mariners que sí que havien mobilitzat, i està clar que la barca sense homes no pesca. El mar és traïdor, i el que no van fer les bales ho va fer una tempesta d’agost.
La Carmeta va quedar sola i desvalguda, sense l’home amb qui havia somiat passar la resta de la seva vida, sola i sense possibles, ja que la barca es va ensorrar amb les seves il•lusions.
Però si bé el mar li va prendre tot el que tenia, el mar li dugué una nova vida a Palma, on hi tenia un germà del seu pare, que hi havia anat per tal de visitar la família de la seva nova muller i l’esclat de la guerra els va retenir a les illes, lloc d’on ja no es mouria mai més. I allà la Carmeta va anar a gastar la vida, entre records del passat i educant els fills que ella no va poder tenir mai.
Aquella mainada va ser la seva sort i la seva alegria; primer els fills, després els néts i els besnéts, de la seva cosina Caterina, li van omplir els dies i li van donar amor tant com ella els hi corresponia. Ara, la més petita, la nineta dels seus ulls, aquell argent viu, aquella fura que tants cops havia acaronat i amanyagat, era en un país foraster, just quan ella emprenia l’última travessia pel mar de les ombres.
La Roser pensava amb tristor tots aquells moments viscuts mentre volava cap a Ciutat, per posar el seu ram de flors damunt la tomba de la padrina.
Carme (1916-2009)
La Roser estava passant un any d’Erasmus a la Sorbona, gaudint, tant com els pares patim, d’una d’aquestes beques per ampliar horitzons i coneixements; el que no s’especifica en els formularis és la mena d’estudi que finalment fa tot aquest jovent sol en ciutats plenes de gent amb les mateixes ganes de viure que ells.
Però aquell matí a la Roser la va foragitar del llit una trucada a deshora de casa seva. La mare, amb veu trista i apagada, li comunicava el traspàs de la padrina Carmeta, i que volia que agafés el primer vol cap a Palma, per assistir al funeral.
La Carmeta era una dona a la qual la vida va donar i li va prendre el millor que es pot desitjar. Va néixer en un poblet de la costa quan encara l’economia no depenia del turisme, sinó de la pesca i elaboració del seitó. Una joventut dura però alegre la va conduir a un casament per amor amb l’hereu d’una família de pescadors, prou adinerats perquè tothom fes notar la sort que havia tingut la Carmeta; ja sabem que llavors, abans de la guerra, les noies sempre eren les que feien la sort de casar-se, com si ells no la fessin quan adquirien moltes vegades, per pocs diners, una esclava a la seva disposició.
Tot i així, el matrimoni de la padrina va ser un cas atípic al poble, ja de bon començament van tenir el cap molt clar i volien formar una llar on tots dos hi fossin els amos per un igual.
Però tot just feia un mes del casament va esclatar la guerra i totes les il•lusions de la parella es van enfonsar amb el país. Tot i la fortuna que va tenir en Pau, el seu marit, de no anar al front per culpa d’una malaltia de cor, això no va impedir que per tal de portar menjar a casa hagués de sortir a navegar, ocupant el lloc dels mariners que sí que havien mobilitzat, i està clar que la barca sense homes no pesca. El mar és traïdor, i el que no van fer les bales ho va fer una tempesta d’agost.
La Carmeta va quedar sola i desvalguda, sense l’home amb qui havia somiat passar la resta de la seva vida, sola i sense possibles, ja que la barca es va ensorrar amb les seves il•lusions.
Però si bé el mar li va prendre tot el que tenia, el mar li dugué una nova vida a Palma, on hi tenia un germà del seu pare, que hi havia anat per tal de visitar la família de la seva nova muller i l’esclat de la guerra els va retenir a les illes, lloc d’on ja no es mouria mai més. I allà la Carmeta va anar a gastar la vida, entre records del passat i educant els fills que ella no va poder tenir mai.
Aquella mainada va ser la seva sort i la seva alegria; primer els fills, després els néts i els besnéts, de la seva cosina Caterina, li van omplir els dies i li van donar amor tant com ella els hi corresponia. Ara, la més petita, la nineta dels seus ulls, aquell argent viu, aquella fura que tants cops havia acaronat i amanyagat, era en un país foraster, just quan ella emprenia l’última travessia pel mar de les ombres.
La Roser pensava amb tristor tots aquells moments viscuts mentre volava cap a Ciutat, per posar el seu ram de flors damunt la tomba de la padrina.
Quin escrit més punyent Maria. Felicitats per la manera d'expresar-lo.
ResponEliminaMaria Dolors, Quin escrit , amb quina força , tan real... m'ha portat records molt semblants. amb quina delicadesa saps descriure sentiments.
ResponEliminaRaimunda