Una vegada mes soc davant del full blanc que demana respostes a la meva inspiració. Passejar per la música que va omplir la meva adolescència pot tenir un cert regust d’enyorament, ja no de les corredisses que fèiem quan ens trobàvem al mig de la plaça de Sant Jaume i ens resistíem a ser com xais esporuguits per aquells gossos de tura amb pelatge gris, si no d’unes il·lusions que els anys han frustrat, i la gent en qui crèiem, ens han gelat el cor.
Però el curs tot just despunta, i de ben segur que si li obrim la finestra l’escalf del sol ens deixarà el cor curull de bons moments que desfaran el gel de no haver aconseguit aquella independència somiada
Molt bé, Maria. Procuraré venir periòdicament a llegir-te per compartir records i, el que és més important, albirar esperances!
ResponEliminaQuin començament més profund; preciós.
ResponEliminaEls sommis mai s'han d'aparcar, oi que no?