Escrit sorgit després de la lectura del poema de Maria Antònia Salvà.
Somniant somniant ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor del bruc;
ma tasca ha estat només d'abella enlluernada
o closa dins el buc.
Romeu de vesta humil, captaire qui pidola
l'almoina a cada mas que troba en son camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.
I tots per un moment m'han perfumat les ales,
i el sol meravellós encís d'aquell moment
m'ha fet esborradís l'encís de plers i gales,
robant-me tot l'esment.
Grat sia a l'aire, al sol que m'han donat coratge,
ara que del silenci sent que m'arriba el torn
i és hora de plegar, finint mon romiatge,
el remoreig del jorn.
Ma bresca fora temps fóra enutjosa cosa;
la nova gent d'avui daleix una altra mel...
L'abella-tant se val!-pel cart i per la rosa
trobarà camí del cel.
Maria Antònia Salvà
L'ABELLA
Somniant somniant ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor del bruc;
ma tasca ha estat només d'abella enlluernada
o closa dins el buc.
Romeu de vesta humil, captaire qui pidola
l'almoina a cada mas que troba en son camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.
I tots per un moment m'han perfumat les ales,
i el sol meravellós encís d'aquell moment
m'ha fet esborradís l'encís de plers i gales,
robant-me tot l'esment.
Grat sia a l'aire, al sol que m'han donat coratge,
ara que del silenci sent que m'arriba el torn
i és hora de plegar, finint mon romiatge,
el remoreig del jorn.
Ma bresca fora temps fóra enutjosa cosa;
la nova gent d'avui daleix una altra mel...
L'abella-tant se val!-pel cart i per la rosa
trobarà camí del cel.
Maria Antònia Salvà
La decoració de les parets en perfecta harmonia amb l'olor de ranci d'aquesta sala, digne representant del nom que li han posat, ajuden plenament la meva ment a crear un nerviosisme gens adequat al paper que he vingut a representar.
Conservatori, paraula estranya per anomenar un lloc on suposadament venim a crear, o millor dit, a aprendre a ser allò que la societat anomena artistes, però que per ser més justos, n'hauríem de dir simples transmissors del que el nostre interior sent i que, a través d'un seguit de notes degudament ordenades, constitueix aquesta meravella del sentiment humà anomenada música.
Si hem de fer honor al nom, i a l'aspecte que ofereix, hom diria que es dediquen a posar els alumnes ben endreçadets, com sardines dins la llauna. Com volen que siguem creadors, innovadors, si ja de bon principi ens anomenen membres d'un conservatori? Què he de conservar, les seves melodies? I les meves? Restaran perdudes dins el meu solitari món i ningú tindrà el plaer o la desgràcia d'escoltar-les?
Jo he vingut a ser examinat per a accedir a un dels llocs vacants de l'orquestra, mes, aquí, sol i nerviós, em pregunto si aquests músics grans, que no sempre grans músics, tindran la valentia de cedir pas a algú tan jove com jo. Entendran el meu caràcter apassionat més que disciplinat? o bé m'exigiran un encartonament que no posseeixo? Si ho penso fredament, em faig la temuda pregunta, què hi faig aquí? si per a mi la música és quelcom tan íntim, si és allò que no es pot explicar, com vull que aquest tribunal vell i caduc m'entengui? si a tot això hi afegeixo que he oblidat totalment el que he de tocar, val més que torni cap a casa. Miro la porta decidit a fugir, quan una veu musical em crida, ja no tinc cap altra opció, ha arribat el moment d'enfrontar-me a la realitat, el present vers el passat; estrany duel el que he de fer front.
Conservatori, paraula estranya per anomenar un lloc on suposadament venim a crear, o millor dit, a aprendre a ser allò que la societat anomena artistes, però que per ser més justos, n'hauríem de dir simples transmissors del que el nostre interior sent i que, a través d'un seguit de notes degudament ordenades, constitueix aquesta meravella del sentiment humà anomenada música.
Si hem de fer honor al nom, i a l'aspecte que ofereix, hom diria que es dediquen a posar els alumnes ben endreçadets, com sardines dins la llauna. Com volen que siguem creadors, innovadors, si ja de bon principi ens anomenen membres d'un conservatori? Què he de conservar, les seves melodies? I les meves? Restaran perdudes dins el meu solitari món i ningú tindrà el plaer o la desgràcia d'escoltar-les?
Jo he vingut a ser examinat per a accedir a un dels llocs vacants de l'orquestra, mes, aquí, sol i nerviós, em pregunto si aquests músics grans, que no sempre grans músics, tindran la valentia de cedir pas a algú tan jove com jo. Entendran el meu caràcter apassionat més que disciplinat? o bé m'exigiran un encartonament que no posseeixo? Si ho penso fredament, em faig la temuda pregunta, què hi faig aquí? si per a mi la música és quelcom tan íntim, si és allò que no es pot explicar, com vull que aquest tribunal vell i caduc m'entengui? si a tot això hi afegeixo que he oblidat totalment el que he de tocar, val més que torni cap a casa. Miro la porta decidit a fugir, quan una veu musical em crida, ja no tinc cap altra opció, ha arribat el moment d'enfrontar-me a la realitat, el present vers el passat; estrany duel el que he de fer front.
