A mesura que van passant els anys hi ha moments de la vida que recordes amb la claredat del present, tot i el llarg recorregut que tots hem fet de aleshores ençà.
Molts d’aquests moments viscuts van lligats a la música, part essencial en la meva vida, pot ser que el ser néta de músic hagi propiciat aquesta tendència, o per la meva sensibilitat personal, però el fet és que no puc explicar cap fet de la meva vida sense relacionar-ho amb alguna cançó.
Recordo amb tendresa els meus fills asseguts a la falda amb aquella espurna de la innocència i a voltes amb alguna llagrimeta, mentre els hi cantava la estranya joguina o be com anàvem desgranant la vida d’aquell nen amic del drac, cançons per a la mainada un pèl diferents de les que molts dels seus amiguets sentien, cançons de la meva adolescència, que em resistia a que es perdessin en l’oblit.
Grups com els Falsterbo, o el Grup de folk ens van apropar a Peter Seeger o a Dylan traduint a la nostra llengua els temes del moment; potser no tenien la ressonància de gent com podien ser els Setze jutges, però van ser peces importants de la nova cançó, i que poques vegades se’n fa ressò quan els mitjans de comunicació recorden tot aquell moviment, gent com Jaume Arnella o Miquel Cors, també varen posar el seu granet de sorra.
Quants cops no havíem cantat aquelles rondes del vi per fer passar més lleuger un trajecte de tren o una tarda de pluja dins del refugi, quans Smoky coberts per la neu pujàvem sense sortir de la vall, o fèiem nostre l’autobús racista per protestar, com els negres dels Estats units, de la repressió que patíem, reclamant a crits que volíem ser lliures.
Totes i cada una de les cançons tenen el seu moment per a ser recordades, i per això mateix ho farem de mica en mica, posant cara bonica, tots junts cantarem mil i una cançons.
Molts d’aquests moments viscuts van lligats a la música, part essencial en la meva vida, pot ser que el ser néta de músic hagi propiciat aquesta tendència, o per la meva sensibilitat personal, però el fet és que no puc explicar cap fet de la meva vida sense relacionar-ho amb alguna cançó.
Recordo amb tendresa els meus fills asseguts a la falda amb aquella espurna de la innocència i a voltes amb alguna llagrimeta, mentre els hi cantava la estranya joguina o be com anàvem desgranant la vida d’aquell nen amic del drac, cançons per a la mainada un pèl diferents de les que molts dels seus amiguets sentien, cançons de la meva adolescència, que em resistia a que es perdessin en l’oblit.
Grups com els Falsterbo, o el Grup de folk ens van apropar a Peter Seeger o a Dylan traduint a la nostra llengua els temes del moment; potser no tenien la ressonància de gent com podien ser els Setze jutges, però van ser peces importants de la nova cançó, i que poques vegades se’n fa ressò quan els mitjans de comunicació recorden tot aquell moviment, gent com Jaume Arnella o Miquel Cors, també varen posar el seu granet de sorra.
Quants cops no havíem cantat aquelles rondes del vi per fer passar més lleuger un trajecte de tren o una tarda de pluja dins del refugi, quans Smoky coberts per la neu pujàvem sense sortir de la vall, o fèiem nostre l’autobús racista per protestar, com els negres dels Estats units, de la repressió que patíem, reclamant a crits que volíem ser lliures.
Totes i cada una de les cançons tenen el seu moment per a ser recordades, i per això mateix ho farem de mica en mica, posant cara bonica, tots junts cantarem mil i una cançons.
